podar
1 v. tr. [LC] [AGA] [AGF] Treure artificialment les branques supèrflues, malaltes, mortes, (d’un arbre) per deixar-lo en millors condicions de fructificar, per donar-li una forma determinada, per produir fusta de qualitat.
Les primeres setmanes i mesos de l’any la poda s’instal·la a la vinya i així comença la campanya de la verema 2019 a Cellers Tarroné. Entre fred i vent, boira espessa de matinada i a l’espera d’alguna nevada, els treballs de viticultura que fem a la vinya són essencials per assegurar la formació del cep i l’equilibri de la planta, i els fruïts que se’n derivaran. Aprofitem les primeres hores i les de més sol per treure la fusta vella del cep i regular la seva arquitectura natural per deixar-lo en les millors condicions de cara a l’esclat de la vegetació primer i del raïm després. A Cellers Tarroné fem una poda manual amb ajuda de tisores mecàniques, que agiliten el procés. Duem guants a les mans per evitar que els dits se’ns congelin.
Els ceps estan ara nus, són esvelts i mostren la seva robustesa. Evidencien el seu arrelament a la terra i com l’empelt els ha vinclat encara més. Perden els sarments amb la poda i quedaran més despullats encara. Viuran centenars d’hores necessàries de fred, nits glaçades i dies poc lluminosos, i tornaran a renéixer quan s’escalfi la terra i la saba comenci a pujar pel tronc, per instal·lar-se als braços.
Ara, a l’hivern, el paisatge a la vinya és de silencis, de llargues rengleres de ceps que no s’immuten. Ordenats i solitaris. Tímidament escalfats pel sol de migdia, si surt. Sovint acompanyats de fines capes de boira, al matí. A vegades es mouen i s’alteren amb el vent de cerç. La rosada fa figures blanques sobre la seva estructura. “L’hivern no és trist: És una mica melanconiós, d’una melanconia blanca i molt íntima”, va escriure Miquel Martí i Pol.
Esperarem amb paciència que torni la vida. I mentrestant admirarem la bellesa de l’hivern, la quietud i la calma necessàries que omplen el camp. Hi ha vida humana a la vinya, poca. L’esforçada. I silencis que només el trenquen el so de l’aire compromit de la tisora, els ocells valents que sobrevolen les finques i alguna paraula creuada entre homes i dones per evitar que es glaci també la conversa en hores de feina.
I mentre tot això passa i ho escrivim i ho reflexionem, ens apropem al foc, a dins de casa, i llegim. I ens il·luminen fragments de llibres meravellosos com aquest que acaba d’editar Planeta: Tierra de Mujeres de María Sánchez. I ens n’adonem que ha arribat la nostr(a) hora:
“Queremos mujeres en todos los espacios. Que sean ellas las que cuenten, formen y construyan. Que sean ellas las que puedan dar el paso adelante sin sentir miedo ni vergüenza. Es algo que ahora vemos completamente normal en nuestro día a día. Nos enfadamos si notamos que no hay mujeres en cualquier lugar y evento. Alzamos la voz, escribimos, nos manifestamos, celebramos. Y yo, mujer que procede del medio rural y que trabaja en él, me vuelvo a sentir hoy como ese péndulo oscilante del reloj de pared. Como una cuerda que cae pero que a la vez está sujeta. Como ese cubo que bajamos al pozo sin saber qué nos traerá de vuelta al subirlo a la luz”
