Cada any per aquestes dates parlem del temps de poda. Aprofitem les primeres setmanes de l’any per domesticar el cep, perquè es regeneri, reposi i torni a iniciar amb força el cicle vegetatiu, tan aviat s’elevin les temperatures i la saba circuli de nou pel tronc. Per fi han arribat els dies de fred. De molt fred. De mans glaçades, de bufandes, d’abrics, de volves de neu en alguns llocs inesperats… Però no a la Terra Alta. Fins ara havíem tingut un hivern molt primavera.
Amb el fred, podem. I ho fem amb respecte. Entenent que el cep és un ésser viu i hem de saber com fer el tall per no interferir en el flux de la saba quan torni a circular pel seu interior. És un tall precís que definirà no només la producció que volem per aquesta propera campanya de la verema, sinó sobretot i especialment mostrarà com tractem la fusta. Volem que tingui salut i longevitat. Per arribar a tenir vinyes velles i sàvies.
La poda la fem amb tisores mecàniques i amb viticultors experimentals, amb Pere Brio al capdavant. És una feina que requereix coneixement i precisió. I que es fa en condicions un pèl indesitjables: amb baixes temperatures i amb paisatges sovint emboirats. Per això quan surt un raig de sol el celebrem. És una feina mecànica per qui la sap fer i fins i tot un punt meditativa. És el moment de dialogar amb el cep, de respirar, de concentrar-se en el gest de tallar, d’estar sol davant la planta, de comprendre-la, de sentir el batec de l’entorn natural que ens abraça. Aquests dies hem llegit diferents textos sobre el món vegetal i volem compartir dues frases que ens han quedat gravades:
“La natura ens recorda la poesia que som” Marta Coll
“No hay mejor manera de preservar la naturaleza que experimentar su grandeza” Rachel Carson