Cada any celebrem una o dues calçotades al llarg de la temporada que s’allarga fins a mitjans d’abril, és a dir, que ara ja entrem a la recta final. Ens agrada fer foc entre vinyes, posar-hi els sarments que dies enrere hem retirat dels ceps i compartir converses al voltant de les flames que després seran brases i els couran. Confiar-nos amb amics i família les intimitats i les xafarderies acumulades dels dies sense veure’ns. Parlar de l’actualitat i posar ordre a la vida. La calçotada és una trobada que té la ceba tendra com a protagonista, rostida a la brasa i menjada amb salsa romesco casolana, però també les carxofes, el pa torrat i la carn. I la crema catalana i el vi dolç o ranci a les postres. Els nostres calçots sempre són IGP Calçots de Valls.
Té molt de festa popular, d’excusa per trobar-nos i celebrar-nos i per obrir ampolles de bon vi. Sempre hem considerat que el Torremadrina li cau bé, a la calçotada, perquè és un vi d’hivern, que abriga, cupatge de garnatxa negra, sirà i ull de llebre. És corpulent i elegant, convida a ser begut a poc a poc. Té notes balsàmiques refrescants i aguanta un àpat com la calçotada que acostuma a tenir una durada bastant llarga. És un vi de guarda que guarda també confidències. I va molt bé amb els silencis que regala un diumenge d’hivern al camp. Amb el cruixir de la fusta vella quan crema, amb les vinyes plenes de ravenissa blanca i el cel tapissat de núvols blancs.
Torremadrina. Aroma intens, elegant i equilibrat amb notes suaus de torrats, vainilla i fons especiat, sobre notes balsàmiques. En boca és concentrat, càlid i agradable. Amb una excel•lent estructura i un taní rodó, deixant un final llarg on apareixen notes de regalèssia combinades amb tocs balsàmics. Llegeix més
A Cellers Tarroné hem tingut calçotada amb sol i calçotada amb pluja. De fet, a les últimes setmanes, a la Terra Alta ens ha costat moltíssim veure el sol. Els dies han estat més aviat grisos. Semblava que els dies de fred havien passat. Hem vist com les varietats més primerenques ja estan brotant. El verd torna a la vinya, però ara patim per les gelades i les baixes temperatures que s’anuncien per aquest proper cap de setmana. Una altra amenaça. Esperem que no facin mal.
Els calçots ens han fet pensar en dues lectures gastronòmiques. Un article que ja hem llegit i un llibre que està a la nostra llista de desitjos. Confiem que us agradin les recomanacions i que us facin reflexionar com a nosaltres. Ens imposem llegir, sempre, per saber-ne més i fer-ho millor. I després, a pair-ho, a poc a poc, com els calçots:
Elogio de la diversidad, de Toni Massanés, director de la Fundació Alicia, publicat a La Vanguardia. Com ens agrada com defensa els petits productors: “Por eso debemos defender a los pequeños, ni por justicia ni por piedad. Que haya pequeños es una garantía para el ecosistema, no porque no puedan ser malos, porque pueden hacer menos daño. Además, en la variedad está el gusto. Sin diversidad el mundo sería peor… y mucho más aburrido. De ahí lo de lo pequeño es hermoso”.
Cuina! O barbàrie, de Maria Nicolau, cuinera. El llibre que revolucionarà o sí o sí la nostra manera de veure la cuina: “Cuinar no és obeir unes instruccions, ni sotmetre’ns a una llista d’ingredients, ni planificar minuciosament la compra del supermercat. Ben al contrari, cuinar és tot allò que passa als marges d’una recepta: és improvisar, arriscar, decidir. Cuinar és, en definitiva, atrevir-nos a ser lliures. Contra l’extinció d’aquest atreviment, contra el síndrome del no-tinc-temps i la barbàrie d’una societat que menja però no cuina, aquest llibre ens urgeix a recuperar el sentit de l’acte més primigeni de la vida: alimentar-nos.”