“Estimo els arbres amb dibuixos de gebre
i la quietud dels capvespres vora l’estufa”
Els versos del poema Hivern de Miquel Martí i Pol ens serveixen per presentar les imatges de ple hivern a les vinyes de Cellers Tarroné. Ben de matí, hem vist les primeres gebrades. El cep dorm i passarà hores i hores de fred fins que arribi la brotació a finals de març.
Aprofitem l’aturada en el cicle vegetatiu per podar i definir l’arquitectura de cada planta i per tant el tipus de verema que voldrem tenir després. Busquem plantes equilibrades que ens donin qualitat per sobre de tot.
Les feines de viticultura a l’hivern són dures. Nas i mans glaçades i tisores a punt per treure la fusta vella i rejovenir el cep. Hores de paciència a la vinya, de silencis només interromputs per les eines o les converses tímides i de molta concentració per tallar amb precisió i efectivitat cada cep.
Buscant informació sobre la poda, hem topat amb la tesi doctural “Mil veus de Bacus” dirigida pel doctor Xavier Luna-Batlle, que és un diccionari etnolingüístic relacionat amb la vinya i que està centrat a la DO Pla de Bages. A l’apartat de poda ens ha agradat veure com hi són presents les costums i les tradicions del camp, que de nord al sud del país mirem de mantenir i que de tant en tant ens agrada fer visibles:
“Si el dia és fred, (dels sarments) se’n fa un bon foc a la mateixa vinya per amorosir la temperatura, mentre es menja un mos i es fa el trago de la beguda de les deu, o menre hom s’espolsa espardenyes i esclops abans de reprendre les tisores i el podall”.
Les imatges de les gebrades són estèticament boniques, plenes de bellesa. La fusta queda tenyida d’una capa fina i brillant que, quan surt el sol, es fon entre silencis. La gebrada matinal ens regala cada dia un poema; el llegim amb la vista i ara a través del bloc el compartim amb tots els que mostreu interès i sensibilitat per les feines del camp, sovint invisibles, però sense les quals no podríem fer vi. El recomençament del cicle vegetatiu és fred, blanc, blavós, poètic, com també ho són els sarments vells i marrons reunits als marges i les fogueres grogues i vermelles que a vegades encenem. I que ens escalfen.
