La majoria de persones que passen pel celler deixen petjada. Cada pregunta, cada reflexió, cada curiositat compta i ens obre els ulls al món. Ella la va deixar no només humanament, sinó també artísticament. L’any 2020, enmig dels sobresalts de la pandèmia, l’artista lleidatana Mireia Serra, coneguda com Lily Brick, va estampar el seu art al celler en un mural exterior de grans dimensions que explica la història i l’empelt de Tarroné al poble i a la Terra Alta. Al final de l’obra pictòrica hi escriu: “Vi, mostra’m l’art de beure la nostra història”. Hi ha força, delicadesa, passió, tradició, orgull i molt més en el traç vehement de Lily Brick per resumir els 80 anys d’ofici a Cellers Tarroné. No és el primer mural que pinta elogiant el vi, però sí que és inèdita la seva petjada a la comarca. Colors granats, cinc vinyetes diferents i un estil que recorda a l’aquarel·la però que crea amb esprais especials. Transita des dels paisatges de vinya de Batea i la Vall Major als peus de dona calcigant els raïms a la verema. Pintar el vi té connotacions especials per Lily Brick. Reconeix que ha estat company de conversa en la seva joventut i l’ha ajudat a sentir-se adulta. Ara mira de pintar-ne la passió i la tradició. “Representar la sensació de plaer i que t’agafi set de vi”, matisa. És una artista total que parla meravellosament bé, tan bé com pinta: “La gent del vi sap què és la contemplació i la paciència, que es pari el temps, el valor d’observar i va carregada de sensibilitat. Fora d’això, et trobes una societat de presses i egoisme i de manca de sensibilitat que fa esfereir”, reflexiona. No li falten raons. Anuncia que en breu aparcarà el muralisme. L’esperen el pinzell i el llenç i molts rostres, alguns del vi, que té ganes de pintar i tanmateix homenatjar.
Quin és el teu vincle amb el vi?
Quan em vaig emancipar, el vi simbolitzava la llibertat i la independència. En acabar de treballar, prenia una copa de vi i cada vegada que en bevia un de nou pensava que era més gran i més adulta. Amb les amigues vam agafar costum de fer vins i quan vaig anar a viure a València, recordo que era molt comú. Després més tard vaig començar a treballar amb gent que en sabia com René Barbier o Sara Pérez i vaig aprendre a valorar-lo d’una altra manera i a entendre que no en tenia ni idea també. A partir dels 26 anys vaig començar a apreciar el vi com un art. Més tard, malauradament em va començar a caure malament i vaig deixar-ne de beure, de negre. El vi en la meva joventut i trànsit cap al món adult ha estat un gran company de conversa.
Què tenen d’especials els encàrrecs on hi ha vi, vinya, paisatge, persones…
Crec que he pintat l’amor i la tradició. També un sentiment de pertinença, de passar la tradició de fer vi de pares a fills, també de força. Hi pinto imatges amb molta força física i humana, gent amb principis molt ferms i molt d’esforç. He representat també l’orgull per la terra. Sempre que he pintat el vi hi he creat dones amb cabells arrissats perquè una vinya em transporta a això. El Déu del vi hauria de ser una dona.
Hi ha diferències entre pintar el vi i altres temàtiques?
El vi té quelcom especial. Hi ha passió i per això hi ha aquells colors rogencs o bordeus, que poden simular també la sang, però el meu repte és representar la sensació de plaer i que t’agafi set de vi. T’inspira desig. Hi represento colors exuberants, olorosos i que l’espectador s’hi senti atret. Hi ha murals que són més estàtics, però els del vi són dinàmics. Miro que les persones es puguin deixar emportar per una imatge i que s’acabi sempre la relació visual amb ganes de beure vi.
Què recordes del mural pintat a Cellers Tarroné?
Les tres generacions. Recordo les dues dones que hi estan avui al capdavant, la Imma i la Mercè, i la mare. També la passió per la feminitat representada en el vi. vam passar moltes hores juntes i era com si el vi formes part de les seves vides les vint-i-quatre hores. Com a espectadora era apassionant veure com entenien la vida mitjançant el vi. I a Cellers Tarroné és que els corre el vi per les venes. Parlen amb orgull i passió de l’ofici, tenen ganes de saber més, d’instruir-se, d’avançar, d’adaptar-se als temps… i entenen que les tres generacions no són prou encara i que tota la seva història estarà vinculada al celler, perquè ho estimen. Recordo haver format part d’una família que estima el que fa i vaig veure molta felicitat.
Quina petjada van deixar en tu?
Són grans amics. Gent amb qui he tingut converses i han confiat en mi i jo amb ells. I més enllà del vi, m’han deixat un gran amor, encara més per aquest ofici, perquè l’he viscut amb diferents famílies de Catalunya i totes comparteixen un orgull de ser el que són i m’han permès entendre i identificar un món sense estudiar-lo. Hi ha molt de talent i deixen petjada, respecte, ganes de tornar-los a veure.
Per un encàrrec d’El Petit Celler, també vas voler pintar Imma Solé Llop. Com va anar el projecte?
Pintar-la bé és un assumpte pendent. Vaig demanar de fer-ho, era per a la porta del meu taller d’aleshores. Però feia molta calor i no vaig poder suportar-ho. La vaig fer però la intervenció va ser difícil, malgrat tot l’amor que hi havia. En el muralisme passa, l’energia a vegades no casa amb les circumstàncies. Porto molts anys volent pintar quadres i deixar de fer murals. Pintar retrats amb pinzells. Sóc feliç de dir que estic a punt de fer aquest trànsit, perquè els murals tenen un sacrifici molt alt. Tinc molt d’amor per la Imma i per tanta gent que he conegut al vi i més de 50 llenços esperant. És com un assumpte pendent. Li tornaré tot el que em va donar.
Un vi de Cellers Tarroné que t’hagi enamorat.
No coneixia la Terra Alta abans de ser-hi. Només situava la comarca al mapa. Ells em van introduir de la millor manera, no l’he conegut a fons, sinó que he vist la punta de l’iceberg, com va passar al Priorat. Però he vist que hi ha personalitat, identitat… la terra marca molt. Em va encantar la garnatxa blanca Merian; és un vi al que sempre he volgut tornar.
Hi ha algun projecte de vi a la vista, malgrat que aparquis el muralisme?
El vi és com la meva manera d’entendre l’art. Crec que la gent del vi està envoltada d’un romanticisme i d’una actitud molt forta, que aprecien els petits detalls i gaudeixen d’una tarda amb posta de sol. Sembla molt fàcil, però no ho és. La gent té moltes necessitats i no sap que són supèrfulues. La del vi estima la vida de la millor manera possible i se la beu a grans glops, assaborint. La meva obra també és així, cada detall i cada pinzellada compta. M’agrada treballar amb les mans i ser artesana i que es marqui el procés en cada detall. I això fa que m’entengui fàcilment amb la gent del vi. em captiven i em parlen els canvis de color de les fulles a les vinyes als capvespres. A la Terra Alta he vist gammes cromàtiques increïbles, com a La Figuera on vaig pintar una Venus al dipòsit d’aigua.