Canvi, crisi i emergència. En pocs anys el substantiu que acompanya el clima ha variat força i no per a bé. Ara ja hi ha entesos que diuen que hem de fer servir el concepte de “clima volàtil” perquè es pot passar d’una sequera extrema a una pedregada en un no res. Sigui com sigui els cellers estem amatents a aquest element ingovernable que és la climatologia i ens agrada descobrir veus expertes que posen llum a aquest moment que vivim i ens ajuden a adaptar-nos-hi. Els pronòstics no són gaire encoratjadors però trobar solucions és una obligació. La vinya modela el paisatge, el preserva i el fa resilient, com també fixa vida i dinamitza el món rural. D’aquest i d’altres temes n’hem parlat amb Antoni Domènech, professor al Departament de Geografia de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i investigador del Grup en Canvi Climàtic i membre d l’IU-RESCAT. Anteriorment, havia estat tècnic gestor de la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre.
Els experts parlen obertament de clima catastròfic i de concatenació d’episodis violents. Què ens espera a les Terres de l’Ebre?
Els extrems climàtics sempre hi han estat al Mediterrani però ara són més freqüents i de major intensitat. Preveure què vindrà és difícil, anirem oscil·lant d’un extrem a un altre. Veníem de tres anys de sequera i ara tenim una primavera molt bona. Ha caigut aigua de forma repartida i això és bo per als cultius. Està clar que hi haurà anys bons però altres que no ho seran. Viurem en permanent inestabilitat perquè hi ha una alteració de patrons atmosfèrics generada per l’escalfament planetari.
Està clar que no ho podem preveure però sí que podem valorant què està passant i com cal actuar des del sector agrari?
L’emergència climàtica té afectacions importants a nivell local. En el cas de la vinya, modifica clarament el cicle de creixement de la planta respecte d’èpoques preindustrials. S’escurça el període de maduració, els diferents estadis fenològics s’avancen. A Catalunya la verema s’ha avançat uns 15 dies… I el problema és que quan es cull, algunes parts com les llavors encara estan verdes i els tanins i els fenols que són metabòlics secundaris, també. Això dona notes vegetals al vi que no són organolèpticament acceptables. Un altre tema és la gestió de l’aigua, és cert que un 90% de la vinya es cultiva en secà a Catalunya però si tenim condicions extremes com cops de calor i manca d’aigua, s’ha de poder regar.
També dependrà de la disponibilitat d’aigua?
La Terra Alta és un altiplà amb proximitat a la Vall de l’Ebre. El cerç i el garbí juguen un paper important en la salut de la vinya, així com l’altitud respecte el nivell del mar. Les prediccions a la regió mediterrània parlen d’un 20% menys de disponibilitat d’aigua de cara a 2050 i això tindrà un efecte notable sobre les plantes. Les seves necessitats hídriques seran superiors. Moltes zones vitivinícoles a mesura que incrementi la temperatura mitjana, sobretot durant el període de creixement vegetatiu de la planta, augmentaran les necessitats de plantar a més altitud. Els territoris que no puguin fer-ho corren el risc de patir-ne les conseqüències. També estem veient com hi haurà d’haver canvis a varietats de raïm resilients, més adaptades, algunes ancestrals, prefil·loxèriques, que en altres moments han suportat extrems climàtics. El repte és identificar les varietats des del punt de vista comercial, que despertin interès en el consumidor.
Cellers Tarroné compta amb el segell del CCPAE però també amb el de Vins Reserva de la Biosfera. Què implica?
La Terra Alta és el celler de les Terres de l’Ebre, és on hi ha concentrada la principal producció. La DO ja té un relat amb el vincle estret amb la garnatxa blanca, també a nivell internacional, però el fet d’estar en un territori reconegut per la UNESCO per la seva biodiversitat i geodiversitat de paisatges, suma encara més potencial a aquest relat. Si l’estratègia de la Reserva acaba funcionant, les empreses del territori se’n poden beneficiar més encara. El territori ha de fer prevaldre aquesta distinció i penso que això encara no passa prou, aquí. El consumidor o el turista no veu la Reserva de la Biosfera com s’ha definit en altres països, com aquest laboratori viu d’innovació social on amb un model de cogovernança participativa es pretén fomentar el desenvolupament rural d’una regió.
El vi no és només l’aliment, fixa població al territori.
Si miréssim la candidatura de la Reserva de la Biosfera que deriva del Catàleg del Paisatge de les Terres de l’Ebre, un dels arguments de pes per a la distinció del territori és aquesta relació sostenible persona, agricultura i medi natural. El document situa les persones que treballen en el sector primari com els principals modeladors del paisatge des d’una perspectiva sostenible. I un dels primers mapes que hi ha és el d’usos del sòl que mostra la diversitat de paisatges que donen els diferents cultius: el vi a la Terra Alta, l’arròs al Delta, els arbres de regadiu vora el riu i els de secà, oliveres i ametllers, a l’interior. La vinya, a la Terra Alta, conforma un paisatge que li afegeix un interès singular. I encara queden espais per descobrir a la comarca, com la zona més central i la nord.
Tots sabem de la fragilitat del Delta, un enclavament natural únic que li dona tot el valor i sentit al sud. Com el protegim?
Està clar que és la zona més sensible des del punt de vista morfològic, per l’increment del nivell del mar, els temporals, les afectacions a la primera línia de costa. Sempre ha estat mòbil i és una geomorfologia molt activa per la interacció mar i riu. L’aspecte diferencial és la presència de nuclis de població i activitats econòmiques molt properes a aquestes zones. Ja hi ha solucions basades en la natura que s’han implementat per protegir, però cal fer més recerca perquè vindran situacions desagradables i s’han de trobar solucions.
Per protegir la vida, en definitiva.
A les Terres de l’Ebre em preocupa especialment la diferència cada vegada més clara entre les zones rurals i urbanes, que es van despoblant. La pèrdua de població en zones rurals poden fer trontollar tot allò que valorem de manteniment del paisatge. El sistema forestal ja està molt abandonat i no només per les condicions climàtiques severes sinó perquè hi ha més combustible al bosc, més risc; les actuacions que s’hi fan són molt limitades. Vam passar de la biomassa als combustibles fòssils i això significa que no reutilitzem els recursos del bosc. En dues generacions ho hem perdut i l’administració hauria de mirar de fer més esforços en aquest sentit. Cal sanejar els boscos, tenir el paisatge sa. Els agricultors ja fan una feina imprescindible, però hi hauria d’haver un treball forestal continu perquè sinó tindrem escenaris catastròfics.
La prevenció no és a l’agenda?
Estem en un moment que ja no és el fet que hi hagi més àrees forestals no gestionades, és que ha canviat l’atmosfera i poden aparèixer incendis de sisena generació, incendis extensos amb unes condicions de temperatura tan elevada que l’activitat piroconvectiva del bosc pot arribar a transportar flames per l’aire.
El cultiu ecològic és, per altra banda, una salvaguarda obligatòria per al paisatge?
Hi ha un aspecte generacional que és ser capaços d’esperar el temps necessari que calgui per obtenir resultats d’una manera de treballar diferent a la tradicional. Sabem que llaurar erosiona el sòl, allibera CO2 i requereix de l’ús de fertilitzants per assolir més productivitat… No hem de fer servir aquesta pràctica perquè evita que l’aigua de pluja quedi retinguda al sòl. Els sòls han de ser més esponjosos, han de disposar de més humitat. S’haurien de canviar aquestes pràctiques per altres com la coberta vegetal, el mulching… I tenir paciència. Saber que després de cinc anys d’haver fet el salt a la regenerativa és quan veuràs efectes molt positius sobre el sòl i la planta. I una altra cosa que haurien de fer els cellers és prendre dades, registrar i tenir equips que puguin fer recerca i prendre decisions al respecte. A l’Observatori de l’Ebre amb el projecte LIFE es va crear un observatori de la sequera amb censors a diferents profunditats de la vinya que controlaven la humitat. Ho creuaven amb dades de precipitació i s’oferien plans de reg per als pagesos. Però s’arriba a la conclusió que es regava més del que s’aconsellava, i no per sobreviure sinó per produir més. Cal reflexionar-hi, però primer, prendre dades i compartir-les per poder avançar malgrat aquest escenari és tan incert com complex.