“Al camp tot té un propietari. El gruix de la verema ja és als cups, els mostos bullen i fermenten, és el moment més perillós per a qui vigila els mostos fermentant (…) Queden els gotims penjats delicadament als sarments, un aquí i l’altre allà, maduríssims, dolços, solitaris i trivals. Gust d’exquisidesa”
Lluís Foix “El que la terra m’ha donat” Ed. Columna
Hem començat la verema 2018 amb molta il·lusió i moltes ganes com no podia ser d’altra manera i ho vam explicar fa uns dies a Canal Ebre 21, amb la satisfacció de saber que aquesta campanya ja podrem treure al mercat els primers vins amb etiqueta ecològica, perquè no només treballem les vinyes en ecològic des de fa temps, sinó que ja tenim la certificació eco per al celler. És un pas endavant molt important, tenint en compte el nostre compromís de sempre amb el territori i especialment amb la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre.
Està clar que durant la verema la nostra preocupació és a la vinya i al celler, però estem especialment pendents de la climatologia. De si plourà, de si la sanitat que tenim avui i ara al raïm la podrem mantenir fins a finals de la verema… Són, per tant, dies intensos, plens de neguits i d’incerteses i entre tanta inseguretat, necessitem fer un punt i a part.
Obrir un bon vi és una solució, una molt bona solució, sempre. I també llegir. Aquest estiu ens ha meravellat cada pàgina del nou llibre de Lluís Foix “El que la terra m’ha donat“. I volem compartir en aquest post alguns fragments breus que ens han commogut, per encomanar-vos la passió de llegir-lo i d’entendre a través seu que la pagesia, el camp, la vida rural i el pas lent i natural del temps… ens dona lliçons a cada moment.
“Transitant a ple sol del migdia per un rostoll al mes de juny l’ombra és vertical, sòbria i curta. Em vénen al cap aquelles paraules de Shakespeare a Macbeth, quan diu que la vida no és res més que una ombra que camina”
“Cap pagès com cal exagera mai sobre una bona collita. Ni sobre res. La ciutat és llibertat i el camp és intimitat. Una intimitat que és compartida per la xafarderia regnant. Amb paraules, xiuxiuejos, signes, indicis, mirades i pensaments. El preu de la intimitat és caure sota el control de tothom, a tot arreu i a totes hores. La intimitat no té amagatalls en àmbits reduïts”
“La terra et parla, em diu, t’indica com vol ser tractada, et demana tranquil·litat o acció. Això només s’aprèn observant-la en l’immens laboratori que són els camps del país en temps de mancances extremes. És més incisiva una esporgada que una llaurada…”
Aquí pots llegir el primer capítol.
“La vida rústica té un refinament considerable perquè s’hi disposa el temps de pensar, rumiar, xafardejar en veu baixa, amb llargues estones de silencis entre els que passen hores a l’ombra d’una entrada o al pedrís del carrer. Les converses són realistes, pessimistes a vegades, sempre tocant de peus a terra”
“Els arbres acompanyen els somnis i les penes, la joventut i la vellesa. Són testimoni muts que gaurden les vivències més íntimes. Les diverses corones que formen e l tronc indiquen els anys de la seva existència. Un abre que cau s’emporta els seus secrets”
“Per a la joventut la solitud és insuportable, però per a la maduresa és una companya que dona tranquil·litat. És quan es viatja molt pels núvols de la imaginació i s’observen les trajectòries personals amb una certa autocomplaença. No veiem els forats negres ni tampoc les grans proeses. No hi ha por del passat, que és llarguíssim, sinó preocupació pel present i una clara inseguretat sobre el que hi haurà a l’altra banda, després de tot plegat”
“Un bon vinyater és un enamorat de la transformació que comença amb les llàgrimes a les brocades del mes de març i acaba amb els ceps despullats, allà a començaments de desembre, quan s’acaba el cicle i cauen les fulles ja pansides”
