Cauen les fulles i el cep es queda despullat. L’energia torna a les arrels. Perdem el ventall cromàtic i nostàlgic de la tardor a la vinya, però la planta guanya el repòs necessari per afrontar un nou cicle, que començarà aviat amb la poda.
Desembre és temps de pausa, meditació, reflexió… Com a mínim a la vinya. Mentre la voràgine de Nadal inunda el celler amb encàrrecs i comandes, al camp s’instal·la la calma; la quietud es respira en els dies freds. La fusta solitària es reivindica i l’edat del cep es deixa endevinar millor que quan la fulla l’aixopluga.
Per aquests dies de quietud, recuperem lectures i recomanem vins que conviden a la lentitud desitjada. Al costat dels llums, de la vida frenètica, del consumisme, hi ha un espai de tranquil·litat que convida a llegir.
“El que la terra m’ha donat” de Lluís Foix, publicat per Columna, ens regala fragments impagables de vida, de solitud, de reflexió, de presa de consciencia del viatge que és la vida, que compartim i recomanem amb una copa de vi de Torremadrina, un cupatge de garnatxa negra, syrah i ull de llebre que envelleix mig any en barriques de roure. El primer dels textos gairebé fa un paral·lelisme amb la història de Cellers Tarroné:
“És en aquestes nits hivernals que surten les memòries que passen de generació en generació i en les quals hi ha enterrades tantes històries, tant de treball, tantes lluites entre els poders antics i els actuals, tantes ambicions i tantes frustracions que no es veuen ja perquè no hi són. Tanta humanitat anònima”
els aliments…
“Abans de produir-se la gran fugida cap a les ciutats sobrava mà d’obra i faltaven recursos per viure amb una certa decència. S’aprofitava tot per tal d’anar tirant amb una sabata i una espardenya. El pa era el refugi de la gana. Al caure el dia algú de cada casa es concentrava al forn per agafar el pa del dia (…) Amb un quilo de pa i un litre de vi es combatia el fred”
les olives…
“L’olor de les olives quan arriben al molí és única, i l’ambient després una fortor intensa però amable”
la boira…
“No s’hi pot jugar, amb la seva quietud, ni amb la seva blanca opacitat. Els dies i les nits de boira espessa promouen les converses més íntimes en les cases o a les taules del cafè. S’arriba a un punt en el qual es parla d’alta política i s’arregla el món amb una facilitat fabulosa (…) Tothom té clar, però, que per molt pesada i constant que sigui, la boira és un fenomen passatger i alguns anys efímer”
la música…
“Però igualment grans eren aquelles veus cansades i monòtones amb què els pagesos de la meva infantesa entonaven cançons mentre llauraven o sembraven. I, més encara, les cançons de la mare perquè agafés el primer son. Records de tendresa humana inoblidables”.
I per seguir acompanyant el tast de Torremadrina, dues frases memorables de Lluís Foix en un llibre que no ens cansarem de repetir-ho és de lectura obligatòria:
“La naturalesa té un gran punt de perfecció. Però quan se la tracta amb afecte i es fa bé la feina, encara s’hi llueix més, s’exhibeix l’ordre amb senzillesa”
“La natura és implacable, dura en molts casos, que d’un dia per l’altre pot trastocar-ho tot de dalt a baix. És un reflex de la vida de tothom en tots els temps”
