S’encalma un vent suau
pels camins del capvespre ~Salvador Espriu
Anavem a parlar del birbar i de la floració als ceps però s’ha creuat un capvespre al davant nostre i hem tingut necessitat de compartir-lo, perquè és un instant de bellesa. La placidesa de la posta de sol en temps de primavera és única.
Seguim insistint en què ens cal aigua per hidratar els ceps. Però malgrat tot la vinya que és un cultiu resistent i resilient, segueix imparable el seu cicle vegetatiu. En poques setmanes s’ha tenyit de verd i l’equip de vinya que hi està pendent durant tot l’any, ara comença a redoblar els seus esforços perquè el resultat sigui un raïm amb una qualitat sanitària òptima, malgrat l’emergència climàtica i la imprevisibilitat amb què hem de viure al camp, ara més que mai.
Aquests dies, a Cellers Tarroné, fem la poda en verd. Nosaltres li’n diem “birbar” i ens agrada mantenir el parlar terraltí perquè és signe d’identitat. L’oralitat ens defineix, com els sòls i les anyades ho fan amb els vins, i ens sentim immensament orgullosos de recollir mots que van ser usats per besavis i avis i pares i besàvies i àvies i mares.
Ho hem dit al blog el mes de maig de molts altres anys: a la primavera tot reneix. És un moment màgic. Els rovells han esclatat i comença a predominar el color verd dels brots tendres. Quan creixen els sarments i s’inunden de fulles, realitzem una pràctica molt important en viticultura per a la sanitat i qualitat del raïm que és el birbar, buscant l’equilibri entre la vegetació i el fruit. És una feina decisiva per controlar la brotació, per determinar les fulles que volem tenir al cep perquè el protegeixin del sol quan en tregui els fruits i, per tant, per controlar el vigor i la quantitat de raïm que tindrem per la verema. Mentre birbem, observem, prevenim, evitem malalties i asseguirem la sanitat de la planta.
És un dels molts treballs manuals que fem al llarg de l’any a la vinya. Com la poda, mantenim una relació íntima amb cada cep, trepitgem cada tros de terra i la comprenem una mica més. Les persones que treballen al camp en tenen un coneixement molt precís i fan una feina enorme i feixuga, sovint invisible, per això ens agrada reivindicar-la i reivindicar-les. Si no hi ha vinya, no hi ha vi.
I en paral·lel al birbar, observem ja la floració a la planta, que és quan s’obren o apareixen les flors blanques. La brotació dóna pas a les primeres inflorescències i aquest ja és l’anunci de la vida majúscula, el fruit, que arribarà al cep en unes tres o quatre setmanes. Les flors seran pol·linitzades i aquest moment d’efervescència, de petits gestos, detalls i moviments… són realment la grandesa de la planta perquè la seva consqüència seran els primers grans de raïm, primer del tamany d’un pèsol. La transformació de la flor en fruit té un nom també molt característic, el quallat. Si qualla bé, tindrem bona campanya.
I tot això ens recorda la proximitat de la verema 2023. Estem ja entrant en les fases decisives del cicle vegetatiu i el neguit i la il·lusió s’apoderen de tots nosaltres. En poc més d’un mes canviarem d’estació. L’estiu arribarà per dir-nos que preparem el celler i les màquines i les mans i les caixes de vermar. I que el temps corre inexorablement. I ens agrada sentir-ho i viure-ho i també compartir-ho, aquí, amb els qui ens llegiu.