Acomiadar un amic, un company, un amant del món del vi mai és fàcil, però ho vam fer tan bé com vam saber el passat dijous a La Llotja de Reus. En Joan Carles Naya va entrar tard al món del vi però no va perdre el temps. Alumne avantatjat al curs de sommelier de la Universitat Rovira i Virgili, persona curiosa i inquieta, home empàtic i autèntic, aviat va demostrar-nos a tots que seria un mestre per a la classe. No només pel seu paladar fi i les ampolles begudes i sentides. També per ser exemple, humà, de com plantar cara a l’adversitat i conviure amb la malaltia.
A Cellers Tarroné el recordarem sempre que fem un glop d’A Part, la nostra garnatxa blanca 100%, la que vam portar a la festa d’homenatge, coorganitzada pel seu amic Joan Carrión amb el suport logístic del reusenc Josep Baiges i de la Cambra de Comerç de Reus. És el vi que vam triar per a la cita perquè sabem que a en Joan Carles Naya li agradava. Molt. A Part està elaborat i envellit en bótes d’acàcia. És un vi únic, l’especial, el singular, el diferent. Un vi que se li assembla, al Joan Carles, perquè la seva actitud no és fàcil de trobar i perquè és un vi fet a si mateix, complex, polièdric, que envellirà bé. Sap greu que només hagi pogut beure’n la primera anyada, la 2016, però sabem que des d’allà on sigui farà per olorar i tastar totes les que vindran. I sinó, nosaltres li ho explicarem. A cada nova anyada, a cada copa que omplim, a cada glop que fem, a Cellers Tarroné el tindrem molt present. Perquè el vi el fan les persones i a més a més es gaudeix amb persones.
Tot seguit compartim l’escrit que la companya Núria Martí va llegir en representació de tots els qui vam cursar els estudis de sommelier a la Universitat Rovira i Virgili, amb ell. Un text que també el defineix i que voldrem rellegir sempre, per recordar-lo, per repensar-lo, per mantenir viu l’esperit del seu amor infinit als vins, també als de la Terra Alta, i a les persones que els fem i que els compartim.
VÍDEO 3c90f379-468a-4cf8-a042-f0d17b4b372b3c90f379-468a-4cf8-a042-f0d17b4b372b
“M’agradaria parlar del Joan Carles com si d’un vi es tractes, ja que tots els vins tenen personalitat. Jo vinc en representació de tots els seus companys del curs de sommelier. Un curs que no va poder acabar (per prescripció mèdica) però que hauria superat amb escreix sense cap problema. és més… crec que n’era l’alumne més aplicat i el que ens donava més voltes a tots! (com a sommelier i també com a persona).
El Joan Carles era un vi d’aquells que al nas potser passen desapercebuts d’entrada però que en boca exploten i ho omplen tot.
D’estatura petita i estètica discreta, tenia un nas subtil i refinat. Unes petites notes cítriques d’aquell que té un humor àcid i intel·ligent, combinat amb una mica de vainilla i espècies que li portaven l’experiència i la maduresa. I rosa, molta olor de rosa (de rosa de Sant Jordi de les d’abans) perquè el Joan Carles sobretot tenia un molt bon cor.
Però on realment destacava en Carles era en boca. Amb una personalitat que ho omplia tot, a vegades fins i tot es feia una mica pesat (i això no és una crítica però segur que tots m’enteneu!!hehehe).
Tenia una entrada discreta, però un post gust molt llarg. Perquè si una cosa tenia el Carles és que es quedava. La seva generositat no tenia fi. Tenia temps i no li feia res invertir-lo amb els altres. Tenia optimisme, i s’esforçava contínuament a contagiar-lo. Tenia vins, i no tenia cap problema en obrir-los i compatir-los amb els altres. Tenia un càncer, i no li feia res d’explicar-ho i difondre-ho amb tots nosaltres amb una naturalitat admirable i un toc d’humor. De fet, no l’hi feia peresa conduir perquè deia que si ens paraven els mossos ell podia ensenyar el carnet del tractament i ja tenia excusa… que espavilat ell...
Sé que el Joan Carles hauria estat un vi de guarda. És un vi de guarda. Perquè és un vi que en vida va tenir l’acidesa necessària, la tenacitat punyent i l’estructura forta per aguantar tot el mal tràngol que li va caure a sobre. L’únic problema que va tenir el Carles és que algú, amb molt mala baba, va baixar al celler i va agafar l’ampolla que no tocava. Encara no era el moment d’obrir, de beure’s aquell vi del 71 que estava madurant en ampolla. No importa que l’ampolla es decantés, que s’airegés, que es fessin servir les millors copes del món. Encara no era moment d’obrir aquella ampolla. Com a summillers ens quedem d’ell l’esforç, la passió, la curiositat i el bon gust amb el que el Joan Carles tractava el vi i les persones“.
