El vi dolç és, sens dubte, el gran tresor oblidat de la vinya catalana. Se n’elaboren de fascinants i emocionants, però, per desgràcia, massa sovint passen desapercebuts
Ja ha passat Sant Jordi però som dels que llegim a diari i cada dia és un bon moment per recomanar llibres i contagiar la passió per la lectura. No podem deixar per alt el que ha publicat aquest any el filòleg i sommelier Lluís Romero “Els millors vins dolços de Catalunya“, perquè són un patrimoni encara massa amagat que ens agrada reivindicar. Cellers Tarroné hi surt mencionat amb el Merian dolç, però n’hi ha molts d’altres d’imprescindibles i és ben cert el que diu l’editorial Cossetània per presentar-los: “Recordant que, quan bevem vi dolç, bevem Mediterrani, bevem l’essència del raïm i bevem raigs de sol, bevem, en resum, història líquida de la nostra terra”.
Un altre llibre que tenim ganes de tenir a la prestatgeria és “Les aventures de la Vernatxeta“. Es va presentar fa unes setmanes a Gandesa i volem gaudir d’un conte – del qual n’aprendran no només els petits, sinó també els grans – sobre la història de la varietat autòctona a la Terra Alta. El llibre l’ha escrit Marc Jornet i les il·lustracions són d’Àngels Cid. Les imatges que compartim són de Desenvolupament Terra Alta.
Al Setmanari l’Ebre llegim que “aquest conte vol difondre entre els més petits de la casa com va arribar este cep a la ciutat i com ha evolucionat fins a convertir-se en el raïm més emblemàtic de la Terra Alta, fins al punt que el 90% dels vins de garnatxa blanca a Catalunya s’elaboren a la comarca”. Al mateix diari, es recullen les paraules de Marc Jornet sobre la història de la varietat, segons el qual “mossèn Onofre Català va deixar escrit que l’any 1649 va plantar ceps de garnatxa en una finca de la partida dels Perdigons de la capital de la Terra Alta i ja aleshores va justificar la substitició dels precedents ceps de malvasia pels de garnatxa (a la Terra Alta anomenada vernatxa) per la major adaptabilitat al terreny de la zona”.
Les roses que ens vam regalar per Sant Jordi encara són vives i ufanoses, però n’hi ha que són perennes i que no ens cansem de recomanar al bloc. Qualsevol dia és bo per regalar-les i són les de la ceramista Roser Oter que aquest any s’han tenyit de colors. Nosaltres hem triat la puresa de la blanca per il·lustrar aquest post que acabem amb un dels fragments més bells d’El Petit Príncep, una lectura que mai passa de moda i a la qual sempre ve de gust retornar-hi:
—Tot el que és essencial és invisible als ulls —repetí el petit príncep per tal de recordar-se’n.
—És el temps que has perdut per la teva rosa, el que l’ha feta tan important.
